HOY ES UN DÍA DE NOTICIAS MUY TRISTES: LA INFANTA SE SEPARA Y LLUNA... ¡LLUNA SE DESPIDE! EN REALIDAD ME DA LO MISMO LO QUE LE PASE A LA FAMILIA REAL PERO LLUNA... ESO YA NO ME DA IGUAL. ESTAMOS ANTE UNA GRAN PÉRDIDA PARA NUESTRO BLOG, PARA EL MUNDO DE LOS DESNUDOS Y PARA LA HONRADEZ Y LA VALENTÍA. NU INTEGRAL ESTÁ CON NOSOTROS DESDE LOS CADA VEZ MÁS REMOTOS INICIOS DEL BLOG Y AHORA NOS DEJA. EN FIN, DISFRUTEMOS DE SU ÚLTIMO POST. Y POR FAVOR LLUNA, VUELVE PRONTO A NUESTRO BLOG, ¡TE NECESITAMOS!


Amics i amigues…Ha sigut un any llarg i estrany per mi, un any ple de canvis i alhora ple de creativitat. He tingut la sort d’estar aquí, entre aquest lloc i aquest món, revisant els meus encerts i els meus errors vitals per conèixer-me una mica més i oferir-vos la possibilitat de veure un trocet de vosaltres dins meu. Aquí m’he sentit valorada i estimada, moltes gràcies!!!
Però... Us haig de dir ADÉU (no és un adéu per sempre, és un adéu per uns instants!!!). La meva secció està tan vinculada a la meva vida que la mateixa vida influeix en ella i crec que ha arribat el moment de deixar de mirar al passat per mirar al futur.
Tornaré, no sé amb com ni amb quin pretexte, però tornaré!!!
De nou... MOLTES GRÀCIES!!!!
Mil petons



Dijous, dia 15 de maig de 2003

Si conto fins a 10 desapareixes... O millor, desapareixo i t’abandono.
Adéu! Ha sigut un plaer conèixer-te! No saps com... Si contes fins a 10 la mateixa màgia que ens uneix ens separarà... Així és la vida! Fa mal, eh?
Fa mal deixar-te aquí i no poder triar. Em fa mal no saber dir: A LA MERDA! Et trio a tu, et vull a tu... Quina importància té Florència, Venècia o Roma si tu no ho respires amb mi. Si s’ha de convertir tot en una absurditat, què collons estic fent?
Però ho faig i ho faré... Barcelona no respon a les meves necessitats, Barcelona ha perdut l’encant dels dies d’estudi, se’m presenta davant com un monstre gegant impossible d’enfrontar. Moià segueix ofegant-me les ganes d’un estiu sec que ja he viscut 1000 vegades... I tu em mires des de l’altre cantó.... Des d’un lloc càlid, però no és suficient per fer-me quedar...
Amb la quasi-certesa de perdre’t, decideixo fer un pas endavant i deixar-te darrera.. Només l’esperança em seguirà.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... i ADÉU!

Maria Lluna

Tribut a la meva passió amagada... o no tan amagada ;p
Gràcies per salvar-me tantes vegades i des de tan endins!!!



Dijous, dia 24 de juliol de 1997

M’agrada escriure, m’encanta. Ho faig molt sovint i sobre coses molt diferents, en qualsevol lloc i per qualsevol raó...
A vegades, és la melangia qui truca a la porta i entra dins meu, i amb ella ve la inspiració sense tenir a l’abast un boli i un paper, llavors escric per dins perquè puguin fugir de mi. D’altre vegades, la melangia es vol quedar i espero frisosa el moment d’arribar a casa i escriure-la per fer-la marxar, encara que sigui a patades. Però hi ha dies que em ve una frase preciosa a la ment, i escric aquell diamant i m’adono que porta un tresor, perquè després d’aquella frase apareixen un munt d’idees i de desitjos que plasmo en el paper ràpidament, sense pensar i amb tota la passió de la que disposo, com si m’hi anés la vida.
Sé que sóc molt afortunada, sé que no hagués pogut viure tot el que he viscut si no hagués estat per aquest canal per on flueix la meva tristesa... No sé a qui ho haig d’agrair, però si en algun moment algun déu es va dignar a crear-me, sé que amb aquest do em va deixar respirar.

Maria Lluna

Tinc ganes de marxar... de mi.



Dilluns, dia 21 de maig de 2000

Sento una pressió al pit, sento que pesa molt, sento que hi ha coses que m’ofeguen, sento que aquest món m’ofega i jo només vull cridar ben fort i ser lliure per treure’m aquesta angoixa.
“Haig de treballar, haig d’estudiar, haig de guanyar diners, haig de ser bona, haig d’estar bona, haig de ser intel.ligent, haig d’aprofitar el temps...” Tot això dóna voltes i m’ataca quan jo l’únic que vull és fondre’m amb la música i convertir-me en aire, desaparèixer somrient d’aquest món material que em sobra.
Jo em quedo amb unes mirades (la teva), jo em conformo amb algunes caricies (també, les teves)... Això m’ho enduc, però la resta es pot quedar aquí. Jo cardo el camp!

Maria Lluna

NU INTEGRAL ES UNA DE LAS ANTIGUAS SECCIONES QUE CONTINÚAN CON NOSOTROS. EL MINUCIOSO Y PAUSADO DESNUDO ESTÁ DISPUESTO A DEJARNOS VER MUCHO MÁS, LLUNA ANTÚNEZ SIGUE REPASANDO SUS DIARIOS PERSONALES. ¡GRACIAS POR TU CONSTANCIA!

Necessito una mica de frivolitat a la meva vida… si us plau!!!! ;p



Dimarts, dia 2 de setembre de 1997

Al xxx (jejejejejeje… això és per fer ràbia)
Si la passió tingués nom portaria el teu, si el desig tingués vida serien els teus ulls, si l’amor tingués color serien els teus llavis...
Vermell de passió, de desig i d’amor... I encara que sigui també de sang, no et vull perdre, no vull deixar de sentir el que sento.
Avui he sortit al carrer i només feia que veure la teva cara per tot arreu, però no t’he trobat... Volia tenir-te una vegada i una altra besant-me!
No has aparegut.
Ara estic a la meva habitació pensant-te, sentint-te, escrivint unes pàgines més per tu, però ja no em queden paraules per dir el que sento, porto dos dies i dues nits pensant, sentint i escrivint en, per i sobre tu, s’han esgotat tots els mots que et podia dedicar. Només se’m acut trucar-te per saber trobar-te...
I tu? Esperes que et truqui? Diga’m que sí, diga’m que no sóc un objecte sexual, diga’m que m’estimes una mica més... O no... De fet no cal... Tota aquesta parafernalia no cal... Si et sóc sincera, no sé quan durarà aquesta obcessió, no sé quan temps et portaré dia i nit dins meu, però no puc pensar que en un futur... et vull avui aquí amb mi.

L’orgull, Lluna, empassat aquest orgull d’una vegada i truca’l!!! Atreveix-te a disfrutar!!!

Maria Lluna

Què tal les vacances? Les meves molt curtes…

Avui que m’he dignat a revisar-me, m’he buscat en aquella carpeta replena de papers que a vegades us he descrit… No negaré que hi havia escrits que m’han sorprès pel seu cinisme i la seva (i meva…) mala llet, però no buscava això… Buscava una cosa que lligués amb la il.lusió que tinc ara entre les mans… i l’he trobat!



Moià, 8 de març de 1997

El meu somni:

Sempre ha viscut en un altre món, ha somiat amb cases de gel calentes i fonts de colors. Els ulls sempre miren més enllà de qualsevol llum i qualsevol foscor. El seu nom vola de boca en boca sense que ningú el pugui mai atrapar i canvia constantment per tornar a ser el mateix.
Quan mires a la lluna, tan blanca i serena, en el seu punt més àlgid pots veure com allà sota hi és ell, recitant la poesia més bella del món. Només quan la llum del sol irradia la vida que l’empeny, s’amaga darrera la por i una mirada tancada... Però tot i així destapa el seu somriure, un somriure que contagia al sol, al mar, als arbres i als ocells, tots creient en una falça harmonia: sense sentit la seva vida, amb amor la seva vida, amb vida la seva vida, segueix alegrant tot allò que l’envolta.
I jo l’estimo perquè creu en mi i jo l’estimo perquè, inconstant, segueix sempre al meu costat. I jo l’estimo, perquè aprop o lluny, sempre serà l’ideal que no acabaré mai de tenir, l’impossible, el somni... Algú que com més t’estimes més impossible et sembla, i alhora... més feliç et fa.

Maria Lluna

Segueixo viva… Una mica estressada, però viva… que en aquests temps que corren ja és molt!


Dimecres, dia 12 de juliol de 2000

He repassat tots aquests sentiments que últimament em remouen i canvien i em fan canviar...
En aquesta etapa (per mi llarga) de silenci sexual, els sentiments no s’esvaeixen en cap moment. Segueixen aquí, sempre, i a vegades penso que per sempre. Però varien, es fan més grans o més petits, més dolços amb el pas dels dies dins aquest silenci.
M’agrada aquest buit, aquest res a dir, estar expectant sense esperar res de nou en el fons. Em fa més persona. M’engrandeix i em fa dona. I m’estaria així eternament veient passar els dies sense més emoció que la de mira de passar desapercebuda... Seguiria així segles, sentint-me tan plena de seguretat i amb tan poca ambició.
Però canviarà, ho sento, ho noto.Veig com tot es prepara per obligar-me a actuar, a sentir més. A no oblidar que sóc més humana que persona. I ho viuré submisa, encongida per la vergonya de no aguantar més sense motivació sentimental.
És la vida. No deixa a ningú a resguard de l’emoció. I és bonic, encara que dur. I és l’únic que tenim nostre i sincer, humà i poc racional. El deliri!

Maria Lluna