NU INTEGRAL ES UNA DE LAS ANTIGUAS SECCIONES QUE CONTINÚAN CON NOSOTROS. EL MINUCIOSO Y PAUSADO DESNUDO ESTÁ DISPUESTO A DEJARNOS VER MUCHO MÁS, LLUNA ANTÚNEZ SIGUE REPASANDO SUS DIARIOS PERSONALES. ¡GRACIAS POR TU CONSTANCIA!

Necessito una mica de frivolitat a la meva vida… si us plau!!!! ;p



Dimarts, dia 2 de setembre de 1997

Al xxx (jejejejejeje… això és per fer ràbia)
Si la passió tingués nom portaria el teu, si el desig tingués vida serien els teus ulls, si l’amor tingués color serien els teus llavis...
Vermell de passió, de desig i d’amor... I encara que sigui també de sang, no et vull perdre, no vull deixar de sentir el que sento.
Avui he sortit al carrer i només feia que veure la teva cara per tot arreu, però no t’he trobat... Volia tenir-te una vegada i una altra besant-me!
No has aparegut.
Ara estic a la meva habitació pensant-te, sentint-te, escrivint unes pàgines més per tu, però ja no em queden paraules per dir el que sento, porto dos dies i dues nits pensant, sentint i escrivint en, per i sobre tu, s’han esgotat tots els mots que et podia dedicar. Només se’m acut trucar-te per saber trobar-te...
I tu? Esperes que et truqui? Diga’m que sí, diga’m que no sóc un objecte sexual, diga’m que m’estimes una mica més... O no... De fet no cal... Tota aquesta parafernalia no cal... Si et sóc sincera, no sé quan durarà aquesta obcessió, no sé quan temps et portaré dia i nit dins meu, però no puc pensar que en un futur... et vull avui aquí amb mi.

L’orgull, Lluna, empassat aquest orgull d’una vegada i truca’l!!! Atreveix-te a disfrutar!!!

Maria Lluna

Què tal les vacances? Les meves molt curtes…

Avui que m’he dignat a revisar-me, m’he buscat en aquella carpeta replena de papers que a vegades us he descrit… No negaré que hi havia escrits que m’han sorprès pel seu cinisme i la seva (i meva…) mala llet, però no buscava això… Buscava una cosa que lligués amb la il.lusió que tinc ara entre les mans… i l’he trobat!



Moià, 8 de març de 1997

El meu somni:

Sempre ha viscut en un altre món, ha somiat amb cases de gel calentes i fonts de colors. Els ulls sempre miren més enllà de qualsevol llum i qualsevol foscor. El seu nom vola de boca en boca sense que ningú el pugui mai atrapar i canvia constantment per tornar a ser el mateix.
Quan mires a la lluna, tan blanca i serena, en el seu punt més àlgid pots veure com allà sota hi és ell, recitant la poesia més bella del món. Només quan la llum del sol irradia la vida que l’empeny, s’amaga darrera la por i una mirada tancada... Però tot i així destapa el seu somriure, un somriure que contagia al sol, al mar, als arbres i als ocells, tots creient en una falça harmonia: sense sentit la seva vida, amb amor la seva vida, amb vida la seva vida, segueix alegrant tot allò que l’envolta.
I jo l’estimo perquè creu en mi i jo l’estimo perquè, inconstant, segueix sempre al meu costat. I jo l’estimo, perquè aprop o lluny, sempre serà l’ideal que no acabaré mai de tenir, l’impossible, el somni... Algú que com més t’estimes més impossible et sembla, i alhora... més feliç et fa.

Maria Lluna

Segueixo viva… Una mica estressada, però viva… que en aquests temps que corren ja és molt!


Dimecres, dia 12 de juliol de 2000

He repassat tots aquests sentiments que últimament em remouen i canvien i em fan canviar...
En aquesta etapa (per mi llarga) de silenci sexual, els sentiments no s’esvaeixen en cap moment. Segueixen aquí, sempre, i a vegades penso que per sempre. Però varien, es fan més grans o més petits, més dolços amb el pas dels dies dins aquest silenci.
M’agrada aquest buit, aquest res a dir, estar expectant sense esperar res de nou en el fons. Em fa més persona. M’engrandeix i em fa dona. I m’estaria així eternament veient passar els dies sense més emoció que la de mira de passar desapercebuda... Seguiria així segles, sentint-me tan plena de seguretat i amb tan poca ambició.
Però canviarà, ho sento, ho noto.Veig com tot es prepara per obligar-me a actuar, a sentir més. A no oblidar que sóc més humana que persona. I ho viuré submisa, encongida per la vergonya de no aguantar més sense motivació sentimental.
És la vida. No deixa a ningú a resguard de l’emoció. I és bonic, encara que dur. I és l’únic que tenim nostre i sincer, humà i poc racional. El deliri!

Maria Lluna

¿Us ha passat alguna vegada que llegint-vos o mirant-vos o… us heu vist com un reflex i heu tingut la temptació d’abraçar a aquella persona que éreu vosaltres fa uns anys? A mi m’acaba de passar... Volia abraçar a la Lluna de 18 anys per dir-li a l’orella que a partir d’ara tot serà més fàcil...



Dimecres, dia 4 de novembre de 1998

S’acaba el dia, el sol s’ha post i la resta del que una nit va ser lluna plena il.lumina el pati interior de la casa. Un pati interior amb rajoles gastades i una taula rodona de les que ja no es fabriquen deixant-se seduir per la reina de la nit...
S’ha acabat el dia i només puc dir que domina en mi una d’aquelles tristeses que no dóna pas a les paraules, tan profunda, tan gris i tan contaminada de records i de sentiments que encara perduren que no es pot trobar ni l’inici, ni el final.
Centreamèrica està patint les destrosses d’un huracà mortal i encara es poden veure les mans aixecades demanant a Déu que deixi de fer mal, pregant el perdó, suplicant la vida. Una de les imatges que el mitjans de comunicació han difós al llarg del dia ha estat la d’un pare amb la seva filla en braços pujant dalt d’un helicòpter de salvament.
La cara de l’home i la nena salvada en braços del seu pare se m’ha endut més enllà en el temps i m’ha portat a la meva infància... feliç infància... On encara em podia sentir protegida i he volgut tornar a sentir la seguretat d’aquells braços que m’aferraven, forts i segurs, immortals, meus i de ningú més.
La cara d’aquell senyor amb bigoti fosc i faccions marcades m’ha recordat la fisonomia del meu pare, però el que més m’ha retornat al passat ha estat aquella cara de súplica, aquell sentiment que transmetia. No es volia salvar ell, volia salvar a la seva filla... I sé que el meu pare hagués sentit el mateix i ho hagués expressat de la mateixa manera.

Sembla mentida que una nit de novembre com aquesta, en la que ja fa 10 anys que tot es va acabar per començar una vida diferent (ni millor, ni pitjor), encara estigui somicant pels records d’un pare que ens va abandonar, que es va abandonar i que hem après a abandonar cada dia una mica més.
No crec que mai oblidi el principi de tot plegat, no puc oblidar la millor part de mi mateixa (el somriure), però a vegades preferiria no saber què és la felicitat per no enyorar-la tant i tantes vegades al dia.
“T’estimo tant, papa, t’enyoro tant...”
Mai ho sabrà, això és el més trist de tot, perquè l’essència d’ell mateix el va deixar fa molt de temps i no ho puc dir a algú que sols és l’ombra del que va ser.
La lluna segueix il.luminant el vell pati interior, no té sentit que il.lumini un lloc tan fosc... jo pagaria amb la vida perquè il.luminés amb un raig el meu cor, probablement més fosc que el pati, per poder dir, encara que tard, que sóc feliç*.

Maria Lluna

*Ho seràs, Lluneta, ho seràs...

Bertolucci a la pel.lícula “Belleza Robada” posa en boca d’un dels seus personatges una sentencia que sempre m’ha perseguit i que durant molt temps vaig pensar que podia ser veritat:
“Era un cabrón. Todas las mujeres tenemos uno.”

Ara sé que es mentida, per moltes raons...




Moià, 25 de setembre del 2000


Estimat…

Dins d’aquesta tranquil.litat absurda que sorgeix quan estàs terriblement trist perquè saps que no vols deixar d’estar-ho i l’atabalament de la incertesa et deixa respirar, almenys en aquest sentit; avui les entranyes se m’han remogut quan t’he sentit. I dir entranyes no és gratuït, al contrari: després de tant temps i tantes coses seria tractar-te d’efímer dir que m’has trencat el cor. El cor me l’has trencat moltes vegades, avui ha sigut diferent.
M’he passat tot el dia llegint, en part per oblidar el dolor i en part per trobar alguna solució, una sortida a la bogeria que se m’endú. No l’he trobada, o les que he trobat no m’han agradat perquè parlaven de resignació, de donar mitja volta i esperar a algú millor. Però ara com ara m’és igual aquest “algú millor”. I resignar-me a mirar la Via Làctia on hi veuré i hi sentiré totes les nits i tots els dies que hem passat junts destrossa al meu esperit lluitador.
Però ja fa 2 anys, és molt temps... no creus? Molt temps lluitant contra mi, contra tu i les teves paraules i les teves mirades. A voltes mirant d’oblidar-te i a voltes intentant que el cor no defallís (sense l’esperança és molt difícil mantenir un cor bategant). Repetint-me, a vegades, que no m’estimes, ni em desitges, ni em vols, ni em voldràs (de fet, negant-me a l’evidència) per no caure en l’error de pensar que un dia vindràs i em diràs que no has conegut mai ningú com jo i que no pots evitar sentir tant com sento jo. Implorant en el record, després, la certesa, la pista, aquella mirada o aquell petó que m’assegurin el teu cor, la teva ment i el teu cos per evitar que el mal faci tant de mal.
I així han passat més de dos anys o només un, o tres... potser només és avui... ja no ho sé. Lluitant amb tu i contra tu per construir aquesta relació que s’ha convertit en un monstre que se’ns menja als dos perquè no hem sabut entendre’ns. Tu no has entès que sento massa sense dir-ho i que les coses em fan més mal del que aparento patir, que plorar per dins també és plorar, que tinc por de saber que portes tot aquest temps rient-te de mi. I jo no he sabut entendre RES, ni a mi en molts casos.
En fi, els errors, tant teus com meus s’han anat sumant, creant més murs o derrocant-ne d’altres... tant se val...Per què pensar-hi tant? Per què em refrego en aquest dolor?
Només em queda la certesa que no trucaràs i el meu orgull que intenta convèncer al meu cor per no trucar-te. I amb una mica de sort, el destí no ens deixarà acostar-nos durant el temps suficient per atrevir-nos a saludar de lluny, almenys...
Però per sobre de tot em queda la Via Làctia que tu mai has vist, i tots els dies i totes les nits que he viscut amb la intensitat de dona, d’amiga i d’amant al teu costat.
Espero no haver sigut només mal de caps... en el fons sé que saps que sóc molt més i això és el que em traiciona...


Maria Lluna

No trobo cap escrit que em vingui de gust penjar avui… Però he trobat una poesia que en el seu moment em va semblar genial. No sé l’autor… La vaig llegir en una publicació universitària (Generación XXI) per casualitat.

Sempre m’han agradat les casualitats…



VIAJE DE CUMPLEAÑOS

Vas a volar por mundos infinitos,
mundos desiertos y planetas habitados.
Una larga travesía por viejas rutas y espacios vírgenes,
hacia destinos transgalácticos y mares interiores.
Toda la vida por delante. Por detrás el libro.
En tu alegre peripecia expolrarás poco a poco
tus fronteras y el infinito poliverso,
Cruzarás las calles del pueblo
y tratarás con cien mujeres y con unos cuantos hombres
tan a fondo como os sea deseable.
Harás también escalas de soledad total,
tiempo para contar los lados de un triángulo
y trazar en la frente mapas de laberintos desarmados.
Admiro tu valor y no te envidio, o tal vez sí.
Al fin y al cabo, este viaje es el regalo de cumpleaños
que te hago para que descubras paso a paso
cosas nuevas u olvidadas, secuencias, vibraciones,
decimales tartamudos de la cifra.
Para que a la vuelta me cuentes lo que quieras, por ejemplo,
que todo da vueltas porque es redondo,
que amar es psicodélico
o que sabes un secreto que me hará libre.